Aquest llibre narra
els set primers anys d’en Lluis Serra Pablo, a qui els seus familiars anomenen afectuosament
“Llullu”.
En Lluis, té una
discapacitat del 85% i una paràlisi cerebral que l’impedeix tindre mobilitat.
La història que ens
narra en Màrius explica com afronten aquesta situació amb una lluita constant i
de la millor manera possible. Gràcies a la novel·la podem embarcar-nos en el
dia a dia de la família i podem provar de sentir a la nostra pell totes les
experiències viscudes per aquesta família.
Tot això comença quan
en Lluis, que tenia tan sols cinc mesos, pateix un atac epilèptic. És aquí quan
comencen a investigar als hospitals i a diverses llocs per tal de veure si la
salut d’en Lluis es pot millorar. Una vegada la família comença a lluitar
visitant diversos metges i realitzant-li al seu fill diverses proves, s’adonen
que ningú diu res.
Així que es troben a una situació d’angoixa pel fet de no
tenir respostes.
Encara així, la
família no es rendeix, ja que és una família molt unida i forta i segueixen lluitant
per la salut d’en Lluis, sense deixar de banda el seu gran optimisme.
Altre aspecte del
llibre és que aquesta família sempre ha viatjat molt i quan es trobaven en
aquesta situació no varen deixar de fer-ho. Van seguir viatjant amb el seu
fill, l’única diferència era que ara havien d’adaptar-se a les necessitats del
seu fill. Però aquest aspecte no ha suposat cap problema per aquesta família.
Sempre han intentar seguir amb el seu ritme de normalitat, i ho han aconseguit,
i han viatjat per diversos llocs del món.
En Lluis va anar
creixent i la família es va anant adaptant cada vegada més i millor a les seves
necessitats, ja que cada vegada era més fàcil per ells. Ells es senten una
família normal i molt orgullosos del seu fill. No obstant això, s’adonen que la
societat no pensa el mateix i es senten observats quan surten al carrer, com si
la gent sentís llàstima d’ells.
Aquesta família admet
que en “Llullu” els hi ha canviat la vida. Ja que ara són capaços d’apreciar
més la vida i no els afecta qualsevol cosa insignificant. Una experiència com
esta, fa que es valori més tot el que tenim i que no ens preocupem per coses
insignificants. En Lluis és la base d’aquesta família i és qui els hi ha proporcionat
la força necessària per sortir en les situacions difícils.
Per altra banda parlar
de na Carla. Ella és la germana grossa d’en Lluis. S’ha hagut d’adaptar també a
aquesta situació i al principi sentia por, ja que desconeixia que li passava al
seu germà. Però amb el temps aquesta situació ha canviat i actualment s’ho
estima molt. Hi ha un moment al llibre molt emotiu quan na Carla escriu un
relat contant la malaltia del seu germà i aquestes vivències.
Aquesta família de
vegades tenen petits baixons d’enyorança pel fet de pensar que en “Llullu” no
podrà córrer ni jugar amb altres nens, però és més fort el sentiment de sortir
endavant i lluitar pel seu fill. Així que segueixen lluitant.
VALORACIÓ PERSONAL D’AQUEST
LLIBRE.
Principalment dir
que, ha sigut un llibre molt emotiu que et fa adonar-te que la força de
voluntat i l’optimisme poden fer miracles. Aquesta família ha lluitat des del
principi, i gràcies a això han pogut arribar a una normalitat. I aquest aspecte
és admirable.
És un relat molt
emotiu, i una situació que li pot arribar a qualsevol. L’important és com s’afronten
i com actuem davant aquests moments difícils.
Per altra banda, em
pareix meravellós que la família segueixi amb el seu ritme de vida, amb la seva
normalitat. Ja que, el fet de tindré un familiar amb una infermetat no et fa
diferent. Segueixes sent el mateix i com al llibre ben expliquen, només s’han
de canviar les rutines i com cobrir aquestes necessitats, res més.
Crec que la part més difícil
per a qualsevol família, és saber que al teu fill li passa alguna cosa i no
saber que té. Desconèixer que passa o que pot passar és una angoixa amb la qual
és molt difícil conviure. El desconegut dóna por, per tant lo millor en aquests
cassos és investigar fins que s’arribi a les respostes. Una vegada ja es sap
amb que tens, es pot donar el pas per a lluitar i seguir endavant. Per tant, és
més fàcil establir una normalitat, però abans és quasi impossible.
En quant a l’opinió
de la societat, moltes vegades aquestes persones amb discapacitats són
rebutjats. Ja que no posseeixen les característiques comuns de totes les
persones, de les persones “normals”. Ara jo plantejo...
És que tots som
iguals?
No... Tenim els
mateixos drets i deures, però cadascú de nosaltres som diferents, amb les
nostres característiques pròpies i amb les nostres rareses.
Per tant, perquè a
ells se’ls rebutja?
Això és algo que mai
podré comprendre. La societat és superficial i aquest aspecte ha de canviar. És
veritat que poc a poc hem anat evolucionat cap a una inclusió, cap a una
acceptació de tot el col·lectiu de la nostra societat siguin quines siguin les
seves capacitats, característiques o necessitats. Però encara tenim un llarg
camí per endavant, així que lluitem. Perquè nosaltres, com a futurs mestres som
una peça fonamental en aquest procés.
Reflexionem llavors...
