Quiet

Aquest llibre narra els set primers anys d’en Lluis Serra Pablo, a qui els seus familiars anomenen afectuosament “Llullu”.

En Lluis, té una discapacitat del 85% i una paràlisi cerebral que l’impedeix tindre mobilitat.

La història que ens narra en Màrius explica com afronten aquesta situació amb una lluita constant i de la millor manera possible. Gràcies a la novel·la podem embarcar-nos en el dia a dia de la família i podem provar de sentir a la nostra pell totes les experiències viscudes per aquesta família.

Tot això comença quan en Lluis, que tenia tan sols cinc mesos, pateix un atac epilèptic. És aquí quan comencen a investigar als hospitals i a diverses llocs per tal de veure si la salut d’en Lluis es pot millorar. Una vegada la família comença a lluitar visitant diversos metges i realitzant-li al seu fill diverses proves, s’adonen que ningú diu res. 

Així que es troben a una situació d’angoixa pel fet de no tenir respostes.

Encara així, la família no es rendeix, ja que és una família molt unida i forta i segueixen lluitant per la salut d’en Lluis, sense deixar de banda el seu gran optimisme.

Altre aspecte del llibre és que aquesta família sempre ha viatjat molt i quan es trobaven en aquesta situació no varen deixar de fer-ho. Van seguir viatjant amb el seu fill, l’única diferència era que ara havien d’adaptar-se a les necessitats del seu fill. Però aquest aspecte no ha suposat cap problema per aquesta família. Sempre han intentar seguir amb el seu ritme de normalitat, i ho han aconseguit, i han viatjat per diversos llocs del món. 

En Lluis va anar creixent i la família es va anant adaptant cada vegada més i millor a les seves necessitats, ja que cada vegada era més fàcil per ells. Ells es senten una família normal i molt orgullosos del seu fill. No obstant això, s’adonen que la societat no pensa el mateix i es senten observats quan surten al carrer, com si la gent sentís llàstima d’ells.

Aquesta família admet que en “Llullu” els hi ha canviat la vida. Ja que ara són capaços d’apreciar més la vida i no els afecta qualsevol cosa insignificant. Una experiència com esta, fa que es valori més tot el que tenim i que no ens preocupem per coses insignificants. En Lluis és la base d’aquesta família i és qui els hi ha proporcionat la força necessària per sortir en les situacions difícils.

Per altra banda parlar de na Carla. Ella és la germana grossa d’en Lluis. S’ha hagut d’adaptar també a aquesta situació i al principi sentia por, ja que desconeixia que li passava al seu germà. Però amb el temps aquesta situació ha canviat i actualment s’ho estima molt. Hi ha un moment al llibre molt emotiu quan na Carla escriu un relat contant la malaltia del seu germà i aquestes vivències.

Aquesta família de vegades tenen petits baixons d’enyorança pel fet de pensar que en “Llullu” no podrà córrer ni jugar amb altres nens, però és més fort el sentiment de sortir endavant i lluitar pel seu fill. Així que segueixen lluitant.

VALORACIÓ PERSONAL D’AQUEST LLIBRE.

Principalment dir que, ha sigut un llibre molt emotiu que et fa adonar-te que la força de voluntat i l’optimisme poden fer miracles. Aquesta família ha lluitat des del principi, i gràcies a això han pogut arribar a una normalitat. I aquest aspecte és admirable.

És un relat molt emotiu, i una situació que li pot arribar a qualsevol. L’important és com s’afronten i com actuem davant aquests moments difícils.

Per altra banda, em pareix meravellós que la família segueixi amb el seu ritme de vida, amb la seva normalitat. Ja que, el fet de tindré un familiar amb una infermetat no et fa diferent. Segueixes sent el mateix i com al llibre ben expliquen, només s’han de canviar les rutines i com cobrir aquestes necessitats, res més.

Crec que la part més difícil per a qualsevol família, és saber que al teu fill li passa alguna cosa i no saber que té. Desconèixer que passa o que pot passar és una angoixa amb la qual és molt difícil conviure. El desconegut dóna por, per tant lo millor en aquests cassos és investigar fins que s’arribi a les respostes. Una vegada ja es sap amb que tens, es pot donar el pas per a lluitar i seguir endavant. Per tant, és més fàcil establir una normalitat, però abans és quasi impossible.

En quant a l’opinió de la societat, moltes vegades aquestes persones amb discapacitats són rebutjats. Ja que no posseeixen les característiques comuns de totes les persones, de les persones “normals”. Ara jo plantejo...

És que tots som iguals?

No... Tenim els mateixos drets i deures, però cadascú de nosaltres som diferents, amb les nostres característiques pròpies i amb les nostres rareses.

Per tant, perquè a ells se’ls rebutja?

Això és algo que mai podré comprendre. La societat és superficial i aquest aspecte ha de canviar. És veritat que poc a poc hem anat evolucionat cap a una inclusió, cap a una acceptació de tot el col·lectiu de la nostra societat siguin quines siguin les seves capacitats, característiques o necessitats. Però encara tenim un llarg camí per endavant, així que lluitem. Perquè nosaltres, com a futurs mestres som una peça fonamental en aquest procés.

Reflexionem llavors...